Tot va començar fa dos anys quan un grup d’amigues (Dames de Vent)
es van apuntar a la 1era Trailwalker d’Intermón Oxfam que es
celebrava a les nostres terres. Els hi faltava una persona per acabar
de formar l’equip de suport i la Glòria (l’única persona de
l’equip que jo coneixia) em va trucar. Sense pensar-m’ho gaire,
vaig acceptar i la veritat és que va ser una experiència molt maca.
La Rosa que al
principi havia de partipar, però per una lesió no va poder, em va
dir: l’any que ve ho hem de fer nosaltres! i jo li vaig dir…
estàs boja? Caminar 100 km!!!
Doncs com que la Rosa
és molt persistent i jo molt fàcil de convèncer, aquest any ens hi
vam apuntar nosaltres (Trifàsic de Chiruca). Però no com a equip de
suport, sinó com a marxadores, junt amb l’Aleix i en Guti. I amb
el nostre equip de suport (el millor) format per la Glòria i la
Xènia.
Primer objectiu:
recaptar mínim 1.500 euros pels projectes que porta Intermón Oxfam.
Des d’aquí vull donar les gràcies a TOTHOM que ha participat
d’una manera o altra (fent donacions, comprant polvorons i bombons,
venint a la calçotada i el 3x3 de bàsquet que varem organitzar…)
vosaltres sou els primers culpables que nosaltres poguéssim
aconseguir arribar a la meta. Sembla un tòpic, però és veritat.
Sinó aconseguíem els 1.500 euros no podíem participar-hi.
Un cop aconseguits els
diners... bé, de fet abans, ens varem posar a entrenar… 100 km no
és poca cosa. I els entrenaments i hores invertides han donat el seu
fruit.
I amb tot això,
arribem al cap de setmana del 20-21 d’abril (el gran dia). Ja
comencem bé… anuncien que el temps ens acompanyarà, no plourà i
les temperatures baixaran. Perfecte!
Divendres anem a
buscar l’auto-caravana que hem llogat i que ha d’ajudar a
facilitar la feina als nostres suporters i ens ha de donar més
comoditat a nosaltres quan arribem als avituallaments.
I dissabte a les 9h
del matí (bé…una mica més tard.. ja ho se!) arribem a Olot per
poder estar al tret de sortida a les 10h! Allà ja trobem les
primeres sorpreses gratificants: amics i familiars que ens han
vingut a desitjar sort abans de sortir. Gràcies!!!!
Comencem la cursa amb
les màximes de les il·lusions i a cada pas i fins al final ens anem
trobant sorpreses. Durant tot el camí hem tingut amics, familiars,
companys de feina i coneguts que ens han vingut a veure i animar i
sobretot a fer riure quan més ho necessitàvem. I sinó ens han
trucat o enviat missatges d’ànim (us ho poden corroborar els meus
companys d’equip, que més d’un cop em van “amenaçar” en llençar el meu mòbil de tant que sonava per missatges i trucades
per tots nosaltres).
Milions de gràcies
per tot els missatges, trucades, visites durant el camí, cartes
d’ànim durant el trajecte, rebuda amb gaita en el primer
avituallament, pancartes, tambors, pompons i cants especials fets per
aquest dia, donar-nos llaminadures, portar-nos croissants de xocolata
per esmorzar o acompanyar-nos un tros del camí, esperar-nos amb
espelmes llums i cants a altes hores de la nit per acabar-nos
d’apretar, xantatjar-nos amb gelats perquè arribéssim al final,
ajudar (Anna, Marc i Laura) al nostre equip de suport que van acabar
esgotades o saltar-se o retrassar un dinar familiar per venir a
animar perquè un membre de l’equip no abandonés quan més estava
patint. Sé que hi va haver molta gent pendent de la web de la
Trailwalker i del nostre grup del Facebook. Com em va dir una
persona: era pitjor que la F1, tothom pendent de si arribàvem o no
(suposo que ho deia per l’expectació no per la velocitat, jaja).
Després de tot això,
arribem a la meta molt abans de la hora que havíem previst en
l’últim avituallament i resulta que ens espera una comitiva
d’amics i familiars que no hi ha paraules per explicar (sort que ho
tenim gravat i ho podem anar veient per creure-ho).
El millor de tot
-com va dir l’Aleix- acabar i entrar tots 4 marxadors de l’equip
junts. No tots els més de 270 equips participants ho poden dir!
Però a part de la
gent que ens ha anat animant durant trams del recorregut, s’ha de
fer una menció especial i donar unes GRÀCIES amb majúscules al
nostre equip de suport, la Xènia i la Glòria.
Ens han mimat en tot
moment. Trobant una localització pel primer avituallament de somni,
fent-nos el dinar, berenar, sopar, ressopó, esmorzar… , passant la
nit en vetlla (només van poder dormir 2 horetes), animant, cantant i
ballant quan arribàvem als avituallaments, fent alguna que altre
frega, donant-nos abraços carregats de força i sobretot fent-nos
riure quan més falta feia.
ALEIX.
Jo només voldria deixar una cosa clara. Tothom ens ha animat tant com ha pogut i, un cop vam acabar, ens ha felicitat a més no poder. Però el que no sabeu és que aquí els que hi heu posat l'esforç éreu tots vosaltres, nosaltres només passejàvem, endrapàvem i a sobre hem obtingut la recompensa d'una satisfacció infinita per assolir la meta.
Alguna cosa ja havia dit al nostre blog (ja us estic colant propaganda), però ara us explicaré un secret. L'endemà vaig anar a veure la Rosa i en Guti. Si ens haguéssiu vist, tots tres amb la samarreta de la Trailwalker i un somriure que no ens cabia a la cara...
Així doncs, GRÀCIES als qui vau col·laborar econòmicament per arribar als famosos 1.500 euros, GRÀCIES a tots i totes les que us vau acostar a donar-nos una empenta durant el recorregut, GRÀCIES a la tropa del country (hòstia quina gent!), GRÀCIES a en Marc i la Laura per salvar a l'equip de suport en el moment més delicat. I MILIONS DE GRÀCIES a la Xènia i la Glòria per fer-nos costat en tot moment (una amb un bombo de 7 mesos i l'altra amb l'esquena feta pols), sou les veritables campiones!
ROSA (CAPI).
És curiós com la
meva ment només té presents els millors moments. Sé que va
haver-hi moments de patiment i de voler plegar, fins i tot! Però
passats dos dies de l’arribada a Sant Feliu, quan algú em
pregunta com va anar només recordo a la Núria i en Gerard a Santa
Cristina felicitant-me i “obligant-me” a no plegar, el petó de
l’Aleix ja a la meta, l’abraçada de Marc i de Laura dient-me que
som uns cracks, la cara d’emoció de la Glòria i de la Xènia, que
semblaven no creure’s que ja estàvem allà, l’abraçada que
l’Eva li feia a l’Emma, i els crits de la gent que ens rebia. Vam
entrar corrent i cantant! Només puc dir que va ser genial!
ALBERT (GUTI).
Què puc dir de la Trailwalker que no s'hagi dit ja? No puc dir que no
m´esperava acabar-la, perquè seria mentida. Des del moment en que vaig
decidir fer-la vaig començar a mentalitzar-me que la única manera de fer
la marxa sencera era estar convençut que aniria a patir i que havia de
mirar quina era la millor manera de suportar aquest patiment. Jo ja
havia fet alguna marxa semblant i sabia que les cames són les que
caminen, però que el "coco" és el que fa que arribis o no, i cap aquí
vaig encaminar bona part de la preparació de la prova.
Dividir els
100 quilòmetres en etapes curtetes i només pensar en la part que estàs
caminant i pensar en què faria durant el següent avituallament seria
clau per no angoixar-nos i, sobretot sobretot, superar la nit, per mi la
clau de la prova. Un cop superada la nit, molt llarga i freda, ja tot
venia de baixada i vaig veure clar que arribaríem.
Per sort
no vaig patir gaire dolor físic i això també és una gran sort en una
prova com aquesta. Però a part de tenir els peus bé i el no donar gaies
voltes al cap, sense el millor equip de suport de tota la Trailwaker no
se pas si ens haguéssim pogut fotre aquest fart de caminar, ja que només
de pensar en el pa amb xocolata o en el tassó de sopa les cames
volaven!!!
MARC.
M'agradaria donar les gràcies a vosaltres els Trifàsics per deixar-me formar part d'una experiència tan enriquidora com aquesta. No és pot gaudir tots els dies. Recordaré sempre l'enteresa de l'Eva, la serenor de l'Aleix, la seguretat d'en Guti i el coratge de la Rosa. Una fita difícil d'aconseguir, i que va més enllà dels dos dies de caminada. La constància i la il·lusió per poder realitzar totes les activitats per recaptar fons per poder participar. No m'oblido tampoc de la feina en equip encomiable de la Xènia i la Glòria, que us varen cuidar d'una manera formidable. M'emporto a la memòria el record d'un engranatge perfecte. Vàreu ser i sou un equipàs. Un plaer poder estar al vostre costat.
GLÒRIA.
Guauuu, segona Traiwalker!!! Veterana??? Noooooo.
Cada repte és diferent. Sé que aquesta vegada la meva implicació prèvia no va ser lloable, no va ser del 100%. Anava una mica a remolc...i em sap greu. No tant pels entrenaments (que a hores d'ara i veient els resultats crec que també m'haguessin anat bé, pujar i baixar d'una auto-caravana tres cops per setmana, muntar i desmuntar taules i cadires al jardí de casa dos cops al dia, improvisar lletres i lligar-les amb alguna melodia animada, enfortir la musculatura lumbar, curset d'orientació, treure'm títol de podologia, jijijiji) sinó per la recaptació dels calers, però en fi... Gràcies sobretot a vosaltres aquesta part es va poder aconseguir.
Però un cop s'acostava el dia l'emoció em va anar envaïnt. Sabia, per l'altre vegada, que era molt dur pels caminaires. 100 km, mare meva.... dur físicament i dur psicològicament. Jo sé, perquè em conec, que seria incapaç de fer-ho. No passa res. Tothom coneix les seves limitacions i jo no tinc prou força de voluntat per patir i seguir endavant si no m'hi va la vida, jijiji.
I això també feia que animar-vos i donar-vos suport fos un repte per mi. No us coneixia massa. No sé quin tipus de paraules o què us podia donar aquella motivació per seguir endavant quan les forces flaquegessin. Aquí la meva partner (quin luxe de partner, per cert) podia fer-hi més. Per això crec que va decidir aguantar tota la Trail (nit inclosa).
Jo intentava posar-me al vostre lloc i pensava com podíeu estar de cansats i no trobava res que en un moment de fluixera em pogués animar. Per exempte: Vaaa que ja queda menys, o vaaaa que nomes falten 20 km. Jo diria: a la merda, tu, que ja en porto 80 i les cames no em segueixen. Potser, potser tiraria endavant (i encara tinc els meus dubtes) si em diguessin: vaaaa que el banc et liquida la hipoteca o vaaaaa que trobaràs un novio ben guapo que t'estimarà molt, jijijiji. però crec que ni així. Em faltaven eines per poder-vos animar en cas de necessitat.
Per sort no em va fer falta desplegar cap do d'aquests d'animació en vena. Ho vau portar molt bé. Entre vosaltres ja us donàveu tot el suport. Vau arribar algun cop una mica fluixets, però reeeeeees. Sou valents, sou guerrers, sou generosos, sou atrevits, sou admirables, sou entranyables, sou bons companys, sou bons amics. Durant tota la Traiwalker es va respirar companyerisme, solidaritat, respecte.
No sabeu quina il·lusió que ens feia quan a cada avituallament us veiem arribar. Quan ens agraíeu tot el que us havíem preparat amb tan de carinyo.
Sort de la gent del country que va fer tota la feina d'animació que nosaltres amb tant de tràfec amunt i avall no vam poder fer. Sabíem que estàveu en bones mans. S'ho van currar moltíssim. Aquesta vegada m'he sentit més assistent que animadora.
M'agradaria fer una menció especial per la Xènia. Quin tros de dona, si senyor. Cap queixa de res malgrat el seu embaràs de 7 mesos; ser tan valenta malgrat estar patint per dins per l'Aleix i estar molta estona amb el petit Jofre, amunt i avall. Ens recordo preparant la sopeta mentre escoltàvem la "chica yeye", que bé que ens va anar aquella dormideta d'un parell d'horetes!!!
Ufff, i ara mateix no sé què més escriure simplemet que recordaré per sempre més la Trailwalker 2013 i a tots vosaltres. Una abraçada!
XÈNIA.
Tot i que ja fa dies de la Trailwalker,
i les sensacions s'han anat diluint una mica, no puc estar-me de
parlar de l'endemà, del que jo anomeno el síndrome de la lluna de
mel. Aquella sensació que has participat en quelcom extraordinari.
Aquelles ganes d'explicar a tothom el que ha passat aquella cap de
setmana. Una connexió amb els altres participants, i sobretot amb
els membres de l'equip. Tot un plec d'emocions que fa que encaris el
dia amb un somriure, a pesar del cansament i la manca de son.
I tot això, sense haver participat com
a caminant, sinó com un simple membre de l'equip de suport. I és
que, el que semblava una part ben senzilla i fins i tot un pèl
avorrida, de la Trailwalker es va convertir en els dotze treballs
d'Astèrix, intentant tenir el menjar a punt a l'hora, inventant
cançons i preparant coreografies, fregant plats i completant
vertaderes gimcanes per trobar els avituallaments. Sense comptar les
estones on hi havia el petit monstruito al qual s'havia de vigilar.
Però, per sobre de tot, hi ha les
estones que ens reuníem amb els caminaires. Aquells riures tontos, el
patiment i l'eufòria, els dolors, els ànims baixos quan arribaven i
l'alegria de veure'ls marxar amb ganes!
I, finalment, no puc oblidar-me de
mencionar el que ha significat com a família, veure el papa
assolir aquesta gran fita. Amb la gran muntanya russa emocional i
física que ha estat per tots tres!
Un cap de setmana memorable. Gràcies a
tots els qui l'heu compartit amb mi! I un gran aplaudiment per la
Glòria, el puntal de l'equip de suport!
LAURA.
Tot i haver estat poc temps amb l'equip Trifàsic de Chiruca, he pogut gaudir i viure moltes emocions amb ells. He vist eufòria, he vist cansament, derrota i superació. Però el més maco ha sigut l'esperit d'equip, tant dels que caminaven, com dels qui els recolzaven. M'ha agradat tan aquesta experiència, que l'any vinent, caminaré. Gracies per deixar-me participar!!
LAURA.
Tot i haver estat poc temps amb l'equip Trifàsic de Chiruca, he pogut gaudir i viure moltes emocions amb ells. He vist eufòria, he vist cansament, derrota i superació. Però el més maco ha sigut l'esperit d'equip, tant dels que caminaven, com dels qui els recolzaven. M'ha agradat tan aquesta experiència, que l'any vinent, caminaré. Gracies per deixar-me participar!!
